Muntanyetes de pedres

Calanques de Piana (CÒRSICA, 2011)

L'illa de Còrsica és, entre altres coses, l'illa de les roques. En un escarpat mirador de Porto, a les Calanques de Piana, els excursionistes havien reconstruït les impossibles formes d’aquest roquissar tant especial. Cares d’ocells, roques en forma de balena, recargolats monstres, diables i altres elements bestiaris vinguts del mar i petrificats en vermell.

Les muntanyetes de pedres pacientment reconstruïdes eren un homenatge al paisatge. Un agraïment al moment.

Anys enrere, a principis de l’estiu del 2004, i a l’altra banda del món, començàvem una llarga caminada de cinc dies per terres andines, des de Mollepata fins a Machu Picchu. Un guia, dos “arrieros”, un francès, un novaiorquès i dos escocesos van ser els companys d’aquella fantàstica aventura improvisada que ara, davant les muntanyes de pedres de Piana, em ve al record.

Descansant al campament que vam muntar a Soraypampa, cadascú va escollir tres pedres, pel  pes, pel color, per la forma... Jo per atracció. Les vam guardar a la butxaca de l’anorac. Recordo la duresa de la pujada. La incertesa de no disposar de mapa, de la quantitat d'esforç encara pendent. I pas, a pas, vam començar a recórrer la vall glacial sota la majestuositat de l’Apu Salkantay (6271m). Mentre ens afanyàvem a aprendre a mastegar les fulles de coca per foragitar el “soroche”, posava la mà dins l’anorac i anava voltejant les pedres dins la butxaca.

Aquelles tres pedres s’havien desprès d’una roca, potser amb el gel, potser d’un llamp. I havien esperat una tempesta per ser arrossegades muntanya avall, fins al costat d’un riu. Allà havien esperat dies, mesos, potser anys, fins que havien estat arrossegades altra cop uns metres més avall. Aquell dia, remuntaven muntanya amunt. Ho havien fet alguna altra vegada abans?

A les quinze hores de caminar vam aconseguir fer el pas de Salkantay. Estavem a 4.630m d’alçada. Faltava aire, sobrava boira. Al coll i enmig de la neu, s’aixecaven de nou, centenars de muntanyes de pedres. Aquesta vegada però, no d’agraïment ni d’homenatge. Cadascú va afegir en silenci les seves tres pedres en una "apacheta" petita d’entre moltes. Sota cada una de les pedres hi vam posar una fulla de coca. Les pedres que havíem escollit tornaven a ser a dalt de tot, esperant de nou centenars d’anys per tornar a davallar cap a la plana.

Aquella vegada, les muntanyetes de pedres ansiosament reconstruïdes eren un prec i un respecte a la muntanya sagrada. Per permetre el pas. Per permetre continuar el camí.

Deixat el pas de Salkantay, recordo la baixada cap a Qollpapampa, l’Alta Selva, La Playa, Santa Teresa i el seu pas aeri sobre el riu, l’espera a l’Hidroeléctrica i el tren fins Aguascalientes. Llavors, Machu Picchu.

Machu Picchu (PERÚ, 2004)

Per consultar ruta: 
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=23336;  
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1726915

Del cosmos a Còrsega

“Som en un gegantesc cosmos en expansió, constituït per milers de milions de galàxies i per milions de milions d'estrelles, i hem sabut que la nostra terra era una minúscula baldufa que gira al voltant d'un astre errant situat a la perifèria d'una petita galàxia suburbial” (EDGAR MORIN).

I les ja velles molècules de carboni forjades uns quants sols anteriors al nostre, en remolins i convulsions, es van agrupar en macromolècules, i potser el xup-xup químic d’una sopa d’àtoms en l’aigua de mar sota la calor del sol, en un increïble atzar, va donar lloc a l’autoorganització viva. 

I anys després, en aquest planeta errant i suburbial, que va deambulant pel cosmos, hi ha llocs com aquest, que recullen les màgies de tants anys de l'atzerós camí autoorganitzatiu de vida. Aquell matí d'estiu, a la cala Tuara, a una hora de camí pel sender del carter cap a Girolata, un família de porcs salvatges es banyaven. Segurament sense la consciència que en ells, com en tot, s'hi apleguen els mateixos àtoms i el pes sencer del cosmos.


I de nou, en un xup-xup d’aigua de mar, sota la calor del sol, recollien dins seu, la història del cosmos.

Sort en tenim, d’aquests llocs suburbials. Sort en tenim d’aquest atzar. Sort en tenim de seguir sent errants. 


N'hi haurà prou amb la sort si perdem la consciència de què som i d'on venim?

Cala Tuara. CÒRSICA (agost 2011)