Cap d'any, Guatemala i la repetició

(Guatemala, 1996)

La repetició d’elements i de colors en un paisatge pot ser allò que en diuen “harmonia”.

La repetició d’espais, però sobretot de moments sense cap signe de persones, pot ser allò que en diuen “espais salvatges”. La repetició de sons en el temps pot ser allò que en diuen “ritme”. L’atenció a la repetició dels fenòmens pot ser la capacitat de predir, la “predicció”.

Estiu de 1996, a Guatemala. Era encara fosc quan, amb la Gisela i la Kiki, vam començar a caminar per la selva. Els micos aulladors no paraven de xisclar i de saltar de branca en branca al nostre pas. La selva despertava i nosaltres arribàvem a les buides runes del Tikal. Ens vàrem enfilar a una de les torres més altes per veure sortir el Sol en silenci.

Dessota nostre, només selva i una espessa boira que embolcallava la verdor d’arreu. L’harmonia.

El Sol naixia vermell, enmig dels angoixants crits dels micos. La selva salvatge.

En silenci, el cor bategava d’emoció. Sense cap mena de dubte, la millor albada de la història. El ritme.

Però inevitablement, al cap de poca estona, el Sol s’aixecava uns dits sobre l’horitzó. Els primers turistes començaven a omplir les places d’herba, les primeres converses, el silenci ara dels micos, la retirada de la boira. La predicció.

S’acaben els dies i ens acostem al 2012. Comencem el darrer any del calendari maia. El 21 de desembre del 2012, no té continuïtat. Des de les runes maies del Tikal, arriba el trencament de la predicció.  

Bona harmonia, que mantingueu el ritme i que passeu un cap d’any salvatge. Sabeu predir l’endemà?

Repetim, repetim, repetim... Bon any nou!

La fragilitat des de la Gran Facha

Gran Facha (3.005 m)

Els acords de mínims assolits a la cimera Durban, per posar nom i cognom a les evidències del canvi climàtic, són l'expressió del màxim desacord en la necessitat de trobar una solució compartida. La magnitud del canvi, i aquells i allò que canviarà, són les preguntes d’ara. Què podrem fer amb el canvi, ho deixem per després.

"Nature and Nature's laws lay hid in the night

God said, let Newton be! and all was light!"

La natura i les seves lleis dormien en la foscor.

I Déu va dir, Que es faci Newton! I tot va ser claredat.

 (és una benvinguda escrita a la paret d'un museu de ciència)

I davant la claredat de la ciència, jo em quedo amb la fragilitat.

Recordo l’ascensió al Gran Facha. Com en cap altre cim, recordo l’esbocinament de les milions de pedres de la carena, i des de l’alçada de la muntanya, aquelles minúscules restes d'antigues glaceres dels Pics de l’Infern, del Vignemale, del Balaitús.

L’extrema fragilitat d’un paisatge dur, abans immutable.

Ponts de pedra

Excursió al Castell d'Eramprunyà (2011).

Hi ha ponts de diàleg i ponts de cultures. Ponts que uneixen i ponts que es trenquen. Sempre hi ha un pont vell i un pont nou. Hi ha el pont del Pilar, el pont de Tots Sants i ponts de cinc dies. Hi ha ponts llevadissos i ponts penjats. Què era la vaga de ponts de correus?. Hi ha ponts gòtics i algun pont romà. Fantàstics ponts d’hidrògen i maleïts ponts tèrmics. Ponts del diable (molts), un pont de suert, un d’armentera i un altre de vilomara. Ponts dentals, ponts aeris i d’altres que si que trenquen fronteres. Hi ha cursos, i fins i tot, anys que són pont. Encara hi ha qui viu sota un pont.

Hi ha ponts, que només són. Ponts que embelleixen.

Pont de Pedra (Bruguers, 2011)

De Can Bruguers (carretera de Gavà a Begues), amb un tres i no res, es puja seguint el GR fins al Castell d'Eramprunyà (a 400 m d'alçada). Just sortir de l'ermita, a enfilar-se al pont!. Bona excursió amb menuts.

Castell d'Eramprunyà

L'ombra

Els que anàvem sense grup ni guia, ens aturàvem als llocs més separats del bullici. A buscar la intel·ligibilitat. L’atzar feia la resta. No sé quina hora era perquè no portàvem ni rellotge ni mòbil, no sé quin dia era, perquè anàvem sense agenda ni calendari. Però va ser l’hora, el dia i l’estació justa per descobrir la pedra amb aquella singular ombra, perfectament preparada per a fer-nos jugar. 

Era realment una vicunya? O només ens ho va semblar a nosaltres? Ombres xinesques o ombres inquesques?

Machu Picchu, 2004

Enguany en fa cent del descobriment d’aquella ciutat enlairada que el sol segueix il·luminant.

“Madre de piedra, espuma de los cóndores,

alto arrecife de la aurora humana,

pala perdida en la primera arena.

Ésta fue la morada, éste es el sitio:

aquí los anchos granos del maíz ascendieron

y bajaron de nuevo como granizo rojo.

Aquí la hebra dorada salió de la vicuña

a vestir los amores, los túmulos, las madres,

el rey, las oraciones, los guerreros”.

Pablo Neruda (Alturas de Machu Picchu)

Muntanyetes de pedres

Calanques de Piana (CÒRSICA, 2011)

L'illa de Còrsica és, entre altres coses, l'illa de les roques. En un escarpat mirador de Porto, a les Calanques de Piana, els excursionistes havien reconstruït les impossibles formes d’aquest roquissar tant especial. Cares d’ocells, roques en forma de balena, recargolats monstres, diables i altres elements bestiaris vinguts del mar i petrificats en vermell.

Les muntanyetes de pedres pacientment reconstruïdes eren un homenatge al paisatge. Un agraïment al moment.

Anys enrere, a principis de l’estiu del 2004, i a l’altra banda del món, començàvem una llarga caminada de cinc dies per terres andines, des de Mollepata fins a Machu Picchu. Un guia, dos “arrieros”, un francès, un novaiorquès i dos escocesos van ser els companys d’aquella fantàstica aventura improvisada que ara, davant les muntanyes de pedres de Piana, em ve al record.

Descansant al campament que vam muntar a Soraypampa, cadascú va escollir tres pedres, pel  pes, pel color, per la forma... Jo per atracció. Les vam guardar a la butxaca de l’anorac. Recordo la duresa de la pujada. La incertesa de no disposar de mapa, de la quantitat d'esforç encara pendent. I pas, a pas, vam començar a recórrer la vall glacial sota la majestuositat de l’Apu Salkantay (6271m). Mentre ens afanyàvem a aprendre a mastegar les fulles de coca per foragitar el “soroche”, posava la mà dins l’anorac i anava voltejant les pedres dins la butxaca.

Aquelles tres pedres s’havien desprès d’una roca, potser amb el gel, potser d’un llamp. I havien esperat una tempesta per ser arrossegades muntanya avall, fins al costat d’un riu. Allà havien esperat dies, mesos, potser anys, fins que havien estat arrossegades altra cop uns metres més avall. Aquell dia, remuntaven muntanya amunt. Ho havien fet alguna altra vegada abans?

A les quinze hores de caminar vam aconseguir fer el pas de Salkantay. Estavem a 4.630m d’alçada. Faltava aire, sobrava boira. Al coll i enmig de la neu, s’aixecaven de nou, centenars de muntanyes de pedres. Aquesta vegada però, no d’agraïment ni d’homenatge. Cadascú va afegir en silenci les seves tres pedres en una "apacheta" petita d’entre moltes. Sota cada una de les pedres hi vam posar una fulla de coca. Les pedres que havíem escollit tornaven a ser a dalt de tot, esperant de nou centenars d’anys per tornar a davallar cap a la plana.

Aquella vegada, les muntanyetes de pedres ansiosament reconstruïdes eren un prec i un respecte a la muntanya sagrada. Per permetre el pas. Per permetre continuar el camí.

Deixat el pas de Salkantay, recordo la baixada cap a Qollpapampa, l’Alta Selva, La Playa, Santa Teresa i el seu pas aeri sobre el riu, l’espera a l’Hidroeléctrica i el tren fins Aguascalientes. Llavors, Machu Picchu.

Machu Picchu (PERÚ, 2004)

Per consultar ruta: 
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=23336;  
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1726915

Del cosmos a Còrsega

“Som en un gegantesc cosmos en expansió, constituït per milers de milions de galàxies i per milions de milions d'estrelles, i hem sabut que la nostra terra era una minúscula baldufa que gira al voltant d'un astre errant situat a la perifèria d'una petita galàxia suburbial” (EDGAR MORIN).

I les ja velles molècules de carboni forjades uns quants sols anteriors al nostre, en remolins i convulsions, es van agrupar en macromolècules, i potser el xup-xup químic d’una sopa d’àtoms en l’aigua de mar sota la calor del sol, en un increïble atzar, va donar lloc a l’autoorganització viva. 

I anys després, en aquest planeta errant i suburbial, que va deambulant pel cosmos, hi ha llocs com aquest, que recullen les màgies de tants anys de l'atzerós camí autoorganitzatiu de vida. Aquell matí d'estiu, a la cala Tuara, a una hora de camí pel sender del carter cap a Girolata, un família de porcs salvatges es banyaven. Segurament sense la consciència que en ells, com en tot, s'hi apleguen els mateixos àtoms i el pes sencer del cosmos.


I de nou, en un xup-xup d’aigua de mar, sota la calor del sol, recollien dins seu, la història del cosmos.

Sort en tenim, d’aquests llocs suburbials. Sort en tenim d’aquest atzar. Sort en tenim de seguir sent errants. 


N'hi haurà prou amb la sort si perdem la consciència de què som i d'on venim?

Cala Tuara. CÒRSICA (agost 2011)