Platja sense sortida

Barquetes de Sant Pere (Garraf, 2012)

Un poema de Joan Margarit comença dient….

Més enllà de la platja que s'emmiralla al vent
ha d'haver-hi una pàtria on les ones
del meu enyor es morin quan els somnis
m'hagin abandonat.

I el poema  acaba així…

Un camí que no va fins a la mort
és només un camí sense sortida.

I aquella tarda, la platja del Garraf era plena de milers i milers d’aquelles petites meduses, que com barquetes a la deriva, havien errat el camí. Estol sobre la platja.

I on eren aquelles meduses unes hores abans? Possiblement debatent sobre les corrents i el sentit de l’onatge.

I on era jo unes hores abans? (Possiblement no, que ho sé segur), debatent sobre el sentit (i el contracorrent) de l’Eurovegas al nostre país, aquell tros de platja on les ones del meu enyor puguin morir-se a milers.

Platja sense sortida. Ni aquí ni enlloc!