L'inventari de Monfalcó Murallat

Monfalcó Murallat (2012)

Màgic, pedregós, solitari, moresc, ventós, i llegendari.
Però tot i així, ben diferent a l'inventari d'aquest vell escrit trobat a la xarxa. S'havien deixat una bona pila d'egagròpiles de mussol pels carrerons empedrats de l'entrada.

Bona visita per la Segarra!

La papallona de la Val d'Echo

Val d'Echo (estiu 2012)

La pujada era forta i la calor insuportable. La papallona voleiava amb una estranya dansa al voltant nostre, com qui tempteja i n’assegura el destí. Però no va trigar a posar-se damunt el dit, el braç, el nas o l’espatlla de tots quatre.

D’un en un, vam fer de pacients sherpas de la papallona, que de tant en tant, estirava la seva llengua i llepava la suor. Quan vam arribar al capdamunt de la torre, al punt més alt de la primera part de l’itinerari i superat ja el camí romà, va desaparèixer com si res. S’havia estalviat tota la caminada sota el sol impacable.

Ja a casa, i tot i el risc dels ulls inexperts, l’identifico com una Lysandra, una “nena catalana” com és coneguda popularment. I després de descobrir el seu estrany secret, m’adono que potser vam ser una altra peça del seu abús.

Descobreixo que la papallona posa els ous en certes fulles, curiosament sempre prop de formiguers. Les erugues s’alimenten de les fulles, però quan se’n cansen comencen a vagabundejar fins que són descobertes per les formigues atretes per una olor molt concreta. Les formigues les transporten fins a l’interior del formiguer, i les alimenten pacientment fins que es deslleten i es mengen les mateixes larves de les formigues. Dins el formiguer hivernen fins la primavera, quan comencen la metamorfosi que les converteix en la papallona adulta que s’ha aprofitat amablement del nostre esforç.

Qui trobarà dins els meandres de la genètica el codi de l’abús? Seria un gran descobriment...

I tornant a l’excursió, després de la torre el sender s’endinsa dins una fageda i davalla fins a un malmès refugi, ran de carretera. Travessem (i ens banyem) al riu Aragón Subordán, i anem a buscar, a l'extrem del prat, el senyalitzat PR de la Senda de los Ganchos. El camí puja bruscament de nou, però l’espessa ombra del bosc ho fa del tot suportable. Amb ziga zagues sortegem l’espedat (que segur ha de ser molt perillós en dies de pluja) i caminem per una de les fagedes més guapes fins a baixar de nou al pont de Santa Ana, al camí que davalla del Refugi de Gabardito.

La ruta circular s’inicia al mateix trencall, passat el poble d’Echo i Siresa. Tot el camí romà està senyalitzat com a GR. No us perdeu els nius de voltors de la cinglera abans d’arribar a la torre. Tot i el desnivell acumulat (prop de 500m) i de les hores de marxa efectiva (més de 5h), és un recorregut molt recomanable amb menuts!

Trobareu la ruta que algú ha penjat a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2689182

1 Crucifijo y 1 Cuadro Generalísimo

Inventari Escola de Palau (1965-1966).

Mort, pobresa, amics, sexe, i família. Amb molts anys de retard, acabo la darrera pàgina del llibre “Sota la pols” de Jordi Coca (2001). Amb les paraules, m’he sentit incorporat, amb una estranya precisió, a la desesperança d’aquest temps trist, empolsegat, de misèria i por de la postguerra.

I m’ha vingut al record, la descoberta d’aquella escola rural, a Santa Maria de Palau (Rialb amb “b”). Tancada amb pany i clau des del darrer dia que s’hi va fer classe l’any 1967. Aleshores nosaltres estàvem fent un camp de treball. L’atzar. Era curiosament l’estiu de 2001.

Escola de Palau (Baronia de Rialb, La Noguera, 2001)

L’escola tenia encara les poques taules amb les seves cadires, la bandera espanyola esgrogueïda, el quadre del generalíssimo, i cadascuna de les llibretes dels nens i les nenes que hi passaren el seu temps.

No em vaig poder estar de fotocopiar el inventari exhaustiu de tot el material que hi havia a l’escola (res més). Com tampoc les brutals preguntes de l’examen de promoció del tercer curs. Les dels nens, i les de les nenes.

En temps de retallades de l’educació, no podem deixar entrar de nou la pols a l’escola (amb tot el respecte per aquells infants, herois, d'aquell temps de pols).

Per cert, del inventari hi era tot, excepte l’estufa (y accesorios). Probablement la única cosa de profit.

Platja sense sortida

Barquetes de Sant Pere (Garraf, 2012)

Un poema de Joan Margarit comença dient….

Més enllà de la platja que s'emmiralla al vent
ha d'haver-hi una pàtria on les ones
del meu enyor es morin quan els somnis
m'hagin abandonat.

I el poema  acaba així…

Un camí que no va fins a la mort
és només un camí sense sortida.

I aquella tarda, la platja del Garraf era plena de milers i milers d’aquelles petites meduses, que com barquetes a la deriva, havien errat el camí. Estol sobre la platja.

I on eren aquelles meduses unes hores abans? Possiblement debatent sobre les corrents i el sentit de l’onatge.

I on era jo unes hores abans? (Possiblement no, que ho sé segur), debatent sobre el sentit (i el contracorrent) de l’Eurovegas al nostre país, aquell tros de platja on les ones del meu enyor puguin morir-se a milers.

Platja sense sortida. Ni aquí ni enlloc!

Pols

Sillustani, Perú (2004)

Per aquells moments en que ens descobrim poca cosa, però alhora també descobridors d'un miracle mai conegut,...

Un dels millors trossos del meu escriptor preferit... d'aquells que s'han de llegir en veu alta (encara que no escolti ningú)

“Un estel lluïa ja, i jo el contemplava. Vaig pensar que aquella superfície blanca havia restat oferta només als astres des de feia centenars de milers d’anys. Estovalla immaculada estesa sota el cel pur. I vaig rebre un cop al cor, com al llindar d’una gran descoberta, quan vaig veure allí, a quinze o vint metres de mi, un còdol negre.

Reposava sobre un gruix de tres-cents metres de conquilles. Tot aquell munt enorme s’oposava, com una prova peremptòria, a la presència de tota pedra. Els sílexs dormien potser en les pregoneses subterrànies, eixits de les lentes digestions del globus, però quin miracle havia fet pujar-ne un fins aquella superfície massa nova?

Amb el cor bategant, vaig recollir la meva troballa: un còdol dur, negre, gros com el puny, pesat com el metall, fos en forma de llàgrima.

Una clariana estesa sota una pomera només pot rebre pomes. Una clariana estesa sota els astres, només pot rebre pols dels astres.

(...)

I tot seguit vaig emprendre una exploració per verificar la meva hipòtesis.

Es verificà.

Vaig col·leccionar les meves troballes a la mitjana aproximada d’una pedra per hectàrea. Sempre aquell aspecte de lava petrificada. Sempre aquella duresa de diamant negre.

I vaig assistir així, amb una perspectiva colpidora, dalt d’aquell pluviòmetre d’estels, a aquell lent xàfec de foc.”

Del capítol “L’avió i el Planeta”, de Terra dels homes. Antoine de Sanit-Exupéry.

 En un d'aqeusts llocs màgics i recòndits que esgurada la Terra, a gairebé 4.000 d'alçada en terres de Perú, prop del Titikaka.

El Batman de Montserrat

Montserrat (2012)

Estem al Pla de les Taràntules... Mira, aquella és la roca de l’Elefant! Aquella, la roca de la panxa del Bisbe (saps? menjava molt...). Darrera aquelles muntanyes hi ha el Cap del Mort, ui, allà hi ha la Mòmia....  Aquesta planta és l'orella d’ós... I aquella muntanya és una Prenyada convertida en pedra.

I ja dins la basílica del Monestir, just quan passa un vell monjo vestit de negre, em diu tot seriós.... 

Pare, aquell és el Batman?

Boníssim...Montserrat, la muntanya màgica de la imaginació, o la imaginació màgica de la muntanya?

Els senders de Montserrat sempre sorprenen. Aquesta vegada hem sortit del Pla de les Taràntules, després de pujar amb el Funicular de Sant Joan. I hem davallat cap al Pla dels Ocells pel corriolet ombrívol que travessa l’impressionant pas del Trencabarrals. És un trau enmig de la roca que fa de pas entre paret i paret.

Esglaons del ventat pas dels francesos, i cap a la plaçoleta de Santa Anna, a llençar algunes pedres al torrent. Ara ja amb l’enrenou del bullici de la gentada, acabem de baixar fins al Monestir.

Fantàstica passejada d’una horeta llarga per a fer amb dos menuts de 3 i 5 anys.