 |
| (Les Corberes, 2 de gener 2013) |
Just comença l’any
tretze, i sota l’embat de la tramuntana, assaltem les restes dels castells més
fortificats de les Corberes. Ciutadelles del vertigen. Sentinelles de la
memòria.
És estranya la
sensació de recórrer aquelles pedres, que sota el domini del compte de Besalú visqueren
els anys foscos medievals, i que més tard, foren fortaleses inexpugnables i
refugis càtars d’aquells ja condemnats Bons Homes.
.JPG)
Encimbellats,
mostren les seves defenses i virtuts. Muts, esperonen la màgia i la imaginació.
Sotmesos a la tramuntana, foragiten amb crueltat l’explorador. Sense cap mena
de dubte, els castells màgics existeixen més enllà dels Senyors dels Anells i
de Gòndor.
El Castell de
Queribús dóna la sensació de torre indomable. Es diu que una vintena d’homes
era suficient per a defensar-lo. I amb menys segurament també. Pujant el camí d’accés,
es fa evident la vulnerabilitat de l’assaltant. Trampes, espais oberts i culs
de sac, espitlleres, portes defensades, tres recintes,... i aquella tramuntana
que ho feia més èpic encara.
Al tercer recinte,
la torre amaga una impressionant sala gòtica i unes escales de cargols que es
fan estretes a mesura que puges al capdamunt de la torre. Malgrat la tramuntana,
els núvols persisteixen i ens impedeixen de veure el paisatge que s’intueix: el
Canigó, el Carlit, el Puigmal, les Alberes i el mar blau. Les escales de cargol
també davallen. I a les fosques, i amb més humitat, ens endinsem per un sorprenent
forat rocós que cobria el flanc est (casamata).
Queribús fou el
darrer castell càtar. Amb la caiguda de Queribús, es donava per finalitzada la
croada contra els Bons Homes. Ara, fa de sentinella de la memòria.
El castell de Perapertusa
(en occità “pedra oberta”), està espectacularment encimbellat sobre una cresta
rocosa. Fa més de cel que no de terra. Sobre l’espadat, s’allarguen muralles
baixes i altes, que protegeixen cambres, racons i dos castells dins la mateixa
fortalesa. Quina magnitud! La Tramuntana ens nega l’accés al torreó de Sant
Jordi, i deixarem les escales de vertigen per a un altra dia.
La Perapertusa càtara
acceptà la submissió a les tropes reials després de la desfeta i el setge de
Carcassona. I després de diverses fortificacions, reformes i refortificacions,
passa també a l’oblit amb el Tractat dels Pirineus (1659), ja desclassificat
com a fortalesa militar fronterera. Ara, són roques de memòria. I que boniques!
