Els que anàvem sense grup ni guia, ens
aturàvem als llocs més separats del bullici. A buscar la intel·ligibilitat. L’atzar
feia la resta. No sé quina hora era perquè no portàvem ni rellotge ni mòbil, no
sé quin dia era, perquè anàvem sense agenda ni calendari. Però va ser l’hora,
el dia i l’estació justa per descobrir la pedra amb aquella singular ombra, perfectament
preparada per a fer-nos jugar.
Era realment una vicunya? O només ens ho va semblar a nosaltres? Ombres xinesques o ombres inquesques?
 |
| Machu Picchu, 2004 |
Enguany en fa cent del descobriment d’aquella
ciutat enlairada que el sol segueix il·luminant.
“Madre
de piedra, espuma de los cóndores,
alto arrecife
de la aurora humana,
pala
perdida en la primera arena.
Ésta fue
la morada, éste es el sitio:
aquí los
anchos granos del maíz ascendieron
y
bajaron de nuevo como granizo rojo.
Aquí la
hebra dorada salió de la vicuña
a vestir
los amores, los túmulos, las madres,
el rey,
las oraciones, los guerreros”.
Pablo Neruda (Alturas de Machu Picchu)
