(Guatemala, 1996)
La repetició d’elements
i de colors en un paisatge pot ser allò que en diuen “harmonia”.
La repetició d’espais,
però sobretot de moments sense cap signe de persones, pot ser allò que en diuen
“espais salvatges”. La repetició de
sons en el temps pot ser allò que en diuen “ritme”. L’atenció a la repetició
dels fenòmens pot ser la capacitat de predir, la “predicció”.
Estiu de 1996, a
Guatemala. Era encara fosc quan, amb la Gisela i la Kiki, vam començar a
caminar per la selva. Els micos aulladors no paraven de xisclar i de saltar de
branca en branca al nostre pas. La selva despertava i nosaltres arribàvem a les
buides runes del Tikal. Ens vàrem enfilar a una de les torres més altes per
veure sortir el Sol en silenci.
Dessota nostre, només
selva i una espessa boira que embolcallava la verdor d’arreu. L’harmonia.
El Sol naixia
vermell, enmig dels angoixants crits dels micos. La selva salvatge.
En silenci, el cor
bategava d’emoció. Sense cap mena de dubte, la millor albada de la història. El
ritme.
Però inevitablement, al cap de poca
estona, el Sol s’aixecava uns dits sobre l’horitzó. Els primers turistes
començaven a omplir les places d’herba, les primeres converses, el silenci ara dels
micos, la retirada de la boira. La predicció.
S’acaben els dies i
ens acostem al 2012. Comencem el darrer any del calendari maia. El 21 de
desembre del 2012, no té continuïtat. Des de les runes maies del Tikal, arriba
el trencament de la predicció.
Bona harmonia, que
mantingueu el ritme i que passeu un cap d’any salvatge. Sabeu predir l’endemà?
