| Sillustani, Perú (2004) |
Per aquells moments en que ens descobrim poca cosa, però alhora també descobridors d'un miracle mai conegut,...
Un dels millors trossos del meu escriptor preferit... d'aquells que s'han de llegir en veu alta (encara que no escolti ningú)
“Un estel lluïa ja,
i jo el contemplava. Vaig pensar que aquella superfície blanca havia restat
oferta només als astres des de feia centenars de milers d’anys. Estovalla
immaculada estesa sota el cel pur. I vaig rebre un cop al cor, com al llindar
d’una gran descoberta, quan vaig veure allí, a quinze o vint metres de mi, un
còdol negre.
Reposava sobre un
gruix de tres-cents metres de conquilles. Tot aquell munt enorme s’oposava, com
una prova peremptòria, a la presència de tota pedra. Els sílexs dormien potser
en les pregoneses subterrànies, eixits de les lentes digestions del globus,
però quin miracle havia fet pujar-ne un fins aquella superfície massa nova?
Amb el cor bategant,
vaig recollir la meva troballa: un còdol dur, negre, gros com el puny, pesat
com el metall, fos en forma de llàgrima.
Una clariana estesa
sota una pomera només pot rebre pomes. Una clariana estesa sota els astres,
només pot rebre pols dels astres.
(...)
I tot seguit vaig
emprendre una exploració per verificar la meva hipòtesis.
Es verificà.
Vaig col·leccionar
les meves troballes a la mitjana aproximada d’una pedra per hectàrea. Sempre
aquell aspecte de lava petrificada. Sempre aquella duresa de diamant negre.
I vaig assistir
així, amb una perspectiva colpidora, dalt d’aquell pluviòmetre d’estels, a
aquell lent xàfec de foc.”
Del capítol “L’avió i el Planeta”, de Terra dels homes.
Antoine de Sanit-Exupéry.
En un d'aqeusts llocs màgics i recòndits que esgurada la Terra, a gairebé 4.000 d'alçada en terres de Perú, prop del Titikaka.

